La cadira de reixeta

Ja fa temps que la cadira de reixeta de la iaia va deixant minúsculs montonets de serradura, no hi ha lloc al dubte: la cadira s'està corcant. La solució, diuen, és posar-la dins d'una bossa gran de plàstic, vaporitzar un producte contra el corc i lligar la bossa. Després d'una bona temporada la cadira serà lliure del corc, es poden tapar els forats amb cera i la cadira restarà com a nova. Ho he fet! De moment la cadira s'ha salvat. El corc de la corrupció, però, s'ha cruspit tot el mobiliari de l'estat espanyol, i no hi ha bossa de plàstic per poder encabir tot el corcam ni vaporitzador amb tanta cabuda per acabar amb el maleït cuc. Amb la transició ens van colar un grapat de gols i vam heretar uns mobles massa vells, ara cal reinventar-se: uns packs d'IKEA, un manual d'ús adequat, i que facin el vulguen amb els seus trastos.

Collita del 2013

Per Sant Joan cal collir les anous i passada la quarentena a sol i serena, ja es pot fer el primer tast, el segon o els que calguin, enguany la collita de vi d'anous ha estat moderada, l'any vinent ens farà falta una mica més, per celebrar les victòries o per matar les penes...

Qui és el patró dels pardals vil·leros?

Sembla que totes les activitats que ens envolten han de tenir un patró que les protegeixi, independentment de la religiositat de qui practica l'activitat protegida. La gent de mar que he conegut al llarg del temps, de mises poques però de creences les que faci falta. Sant Pere, la Providència o la Mare de Déu del Carme s'arrengleren i rivalitzen en seguidors, com si del FB es tractés, però pels protegits vora l'estampeta del patro/na o pels voltans s'amunteguen amulets, fetitxs i fins i tot estampetes de senyoretes siliconades que si bé no guareixen de cap mal, ajuden suportar tràngols menors. Ahir va ser la diada de la Mare de Déu del Carme, i moltes vil·les marineres van tirar la casa per la finestra, i com no, l'Ampolla va celebrar la seva tradicional festa marinera, amb processó i castell de focs. No soc gaire del gremi dels sants i santets, però ja m'agradaria saber qui és el patró dels pardals vil·leros, que es dediquen a la política pel seu esperit de sacrifici i servei a la ciutadania, i no pas per fer-se rics. ...i bé que fa la feina.

Això sembla una república!!

Quan no era posible baixar a port, les tarde/nits es feien eternes, sols les cartes i la cervesa tèbia els feia oblidar que allí a la vora hi habitava la llibertat, llibertat encotillada, però
llibertat.
Qualsevol lloc era bo per montar una timba: el panyol del nostramo, la sala de calderes, el panyol de rastres o la sala de màquines.
Aquell port no el recordava gaire bé, sols li venien al cap la resaca de cervesa tèbia, les olors a peix i gasoil, i la monumental bronca de l'oficial de màquines que els va enxampar en els seus dominis.
-Això sembla una república !! -els hi va etzibar.
República com a sinònim de desordre no l'havia sentit mai. Ara en la situaciò que vivia la Monarquia parlamentaria, que el franquisme els hi va donar, el vell oficial de màquines, si encara vivia, no hauria canviat pas el seu vocabulari. Hi ha qui es casat amb les seves filies i fòbies polítiques, fins que la mort els separi.

Pd: Ahir per enèsima vegada un membre de la familia reial va rebre una xiuladissa real, o reial. Com vatros vulgueu...

Campana de vent

La calor xafogosa que no havia d'arribar,ha decidit portar la contrària als metereòlegs i s'ha instal·lat entre natros, com tots els anys. I com tots els anys he iniciat la temporada de migdiades al terra de  la terrassa.

Amb la suau brisa de llevant i l'armoniós til·lilar de la campana de vent és fàcil, molt fàcil deixar per una estona el món real per capbuçar-se en els dominis de Morfeu. En despertar, el petit ligustrum, em somriu feliç. L'entenc, el racò on viu traspúa armonia i pau, i cada dia, per una estona,  soc el seu convidat.

Dragamines EO

Entrada publicada l'any 2007, al meu blog Lo calaix, ara en procés de desballestament...

La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.

A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.

Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.

El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.

El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona.
La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com La Marina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa.
A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.

L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes

Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.

Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.

Donant voltes al Sol

Fa no res que he completat la cinquanta-setena volta al Sol, i ha estat avui que m'he adonat que continues al meu costat. De petits jugàvem junts i en fer-nos grans ens vam distanciar ni tan sols  m' adonava que em venies al darrera.
Ara amb la foscor no et veig enlloc, m'angoixa la teva absència i friso per l'arribada del nou dia i retrobar-te de nou.

De mica en mica

Esbrinar quina pot ser la causa per anar deixant les coses al tinter és massa complexe i no hi entraré
Anar modificant els hàbits és cosa que m'agrada fer de mica en mica.
L'estació de destí serà aquella on baixe, no pas aquella que es llegeix al bitllet que m'han expedit a la guixeta...

Sant Jordi 2013

Un any més la rosa i el llibre en perfecte maridatge omplen carrers i plaçes de pobles i ciutats d'arreu Catalunya. Avui fa goig passejar entre parades de flors i llibres, això sí serpentejan entre la gent que s'ha llençat al carrer al menys a tafanejar entre la mercaderia que ofereixen les parades. Si els llibreters han salvat la temporada es sabrà en properes dates, de moment ens quedem amb la imatge dels rius de gent omplint els carrers,  amb un llibre i una rosa.

foto: Lourdes Callau Cervera

 

Fins quan?

 

Per Sant Jordi un "Tren de buit"

Sant Jordi truca a la porta amb el llom d'un llibre atravessat per una rosa i abans que el forrellat allibere la porta i les frontisses grinyolen per donar-li pas, arreu esclaten llibres com roselles blanques per esborrar la grisor del darrer hivern. Per afegir una rosa més a la diada, la Biblioteca de Tortosa va endegar la passada tardor un projecte força interessant, es tractava d'encadenar relats per acabar en una obra circular, la darrera frase d'un relat dona peu al segûent autor per escriure el seu bocinet d'história, i el darrer relat acaba amb la frase que va iniciar el primer relat.

Trenta-vuit autors vam participar  en la juguesca i aquesta setmana s'ha desvetllat el resultat, un "Tren de buit" que ve de lluny, que va on vulgueu i que per suposat té aturador a l'estació que desitgeu.

El dimecres es va presentar a la Bibioteca de Tortosa amb una nombrosa representació dels autors, el dijous va ser l'hora de fer-ho en el marc de la Fira literaria de Jesús, i ara si ho desitgeu podeu dir la vostra. Podeu adquirir el llibre físic en paper a la "2 de Viladrich", o descarregar-lo gratuitament a la web de la editorial Petropolis a www.petropolis.cat/2013/04/tren-de-buit/

Que vagi de gust...

I la gent quan mourà?

Un taüt desfila per la pantalla del televisor, escenificant un enterrament, els acompanyants van a la seva, un fuma despreocupat, dos a la vora tanquen un negoci,  altres xiuxiuegen a cau d'orella, i sempre hi ha qui aprofita per donar-li una ullada minuciosa al sostre cercant apocalíptiques escletxes a punt de col·lapsar  mentre a l'altar de la capella una flauta travessera acompanya a una soprano amb minifaldilla molt professional però poc afectada. Definitivament l'únic afectat és el mort, però no se n'adona.

A n'esta banda del televisor seguim assistint plegats a l'enterrament dels nostres drets, aquí els afectats som tots aquells que no gaudim de l'estatus d'éssers privilegiats, però vista la conformitat amb que hom s'ho mira i la minsa assistència a les movilitzacions que es convoquen sembla que  ja va bé com van les coses. La  gent no es mou ni fotent-li foc al cul.

Avui, per confirmar-ho, s'ha disparat l'alarma contra-incendis de l'edifici, ningú s'ha esverat, tothom ha continuat fent la seva i el més curiós, en lloc de cercar el perquè s'ha accionat l'alarma, els tècnics s'han preocupat únicament de cercar la manera de silenciar-la...