31 d’octubre, 2007

Truc o tracte ?

Ja som a la vespra del dia dels difunts, i la nostra castanyada està retrocedint davant l'empenta de les costums anglosaxones.
A la repetida funció del Don Juan Tenorio d'anys enrrera, s'ha donat pas a les revetlles, amb música, castanyes i cremats, i els més menuts es transformen en fantasmes, monstres i bruixes i es dediquen a colpejar portes i a prémer timbres disposats a proposar: Truc o tracte.

Per no perdre les costums del tot, sempre podem substituir els caramels del tracte, per castanyes i panellets.

Que tingueu un bon Halloween o una bona Castanyada, o tot alhora !!




Millores a la carretera Roquetes Tortosa

Bé, aquesta vegada he de reconèixer que no han arreglat un xapall, aquesta vegada l'asfalt de la carretera de Roquetes a Tortosa l'han arreglat d'extrem a extrem, un asfalt en condicions per a què els vehicles transiten millor i més ràpid. A més s'ha arranjat el desguàs de part de la carretera, just al davant del supermercat que hi ha en aquell indret. Tot plegat ha suposat que l'asfalt s'hagi elevat mig pam respecte a les cunetes de terra per on transiten els vianants.

Tot perfecte? Potser sí, els vehicles ara ho tindran molt millor, però com a vianant no ho veig clar, insisteixo:

Millor asfalt = circulació més ràpida. I els vianants?
Asfalt més elevat = bassals eliminats a la calçada. I els vianants?

Els vianants haurem de jugar-nos-la o anar per les cunetes de terra, que en dies de pluja encara seran més intransitables. Els vianants, segons diuen, ens haurem d'esperar al 2008 per que facin les voreres. Em pregunto si abans o després de les eleccions.

30 d’octubre, 2007

La magrana


És una de les fruites típiques de la tardor, una d’aquelles, que a casa dèiem fruita regalada ja que mai es comprava, sempre hi havia algú que ens feia obsequi.
A pesar de ser una fruita dolça sempre m’agradat desgranar-la, posar el seus grans en un bol, i tirar-hi un parell de cullerades de sucre abans de menjar-me-la.

A part d’altres simbolismes, la magrana representa la fertilitat a la Xina o Java, el egipcis eren enterrats amb magranes, i pels jueus és símbol de la veritat, ja que les seves 613 llavors (mai les he contades), representen els 613 preceptes de la Torah.


Bon profit i que vagi de gust.

28 d’octubre, 2007

La prima línia roja

La prima línia roja és una pel·lícula atípica en el context del cine comercial nord-americà, ni la bandera americana ni la japonesa apareixen en cap moment.

Aquí no hi ha bons ni dolents: americans i japonesos lluiten a una llunyana illa del Pacífic sense que l’espectador conegui més que vagues referències sobre la seva importància estratègica.

La pel·lícula subratlla l’horror i l’absurd de tot conflicte armat, el director situa l’acció als paisatges més idíl·lics i paradisíacs mai vistos en una pel·lícula d’aquestes característiques. Més que un film d’acció o una reconstrucció d’un episodi de la guerra del pacífic, la pel·lícula és un cant a la natura, al ser humà en la seua puresa original, i al temps una reflexió crítica sobre la maldat de la condició humana i la seua tendència a l’autodestrucció.



Però la pel·lícula no és un film anti-bèl·lic, no ens confonguem, venint d’on ve no podia ser d’altra manera, però obre les portes a la reflexió i això ja representa tota una revolució.

Lo 061 a Roquetes

Als terrenys on s'ha de construir el nou CAP de Roquetes, fa unes setmanes que es van instal·lar unes casetes provisionals tipus "caracola", que semblaven les oficines de venda de pisos d'alguna promoció immobiliària.


Res més lluny de la realitat. La instal·lació ja llueix un petit distintiu del Servei Català de Salut i sembla ser, que allò és la ubicació provisional de la base del Servei d'emergències mèdiques de Roquetes (061), que fins ara gaudia d'un espai cedit per l'empresa d'ambulancies radicada a la nostra Ciutat.

Benvinguda sia!!

Ja ve Nadal...

Tot canvia. Aquesta matinada el canvi d'hora, amb els típics referits de les pertorbacions del rellotge biològic, qüestió que es renova cada sis mesos. I per si fóra poc el cap de setmana ha vingut acompanyat amb una baixadeta de temperatures que ha fet que aparquem, al menys jo, la mànega curta per la mànega llarga i que reforcem els llençols del llit amb les flassades de cotó, que ja refresca.

Però no tot està perdut, per donar caliu, aquesta setmana ens arriba la castanyada, amb castanyes, panellets i copeta de mistela que sempre alegra i calenta el cos, i per si no en tenim prou, els supermercats ja tenen a punt els guarnits nadalencs, i els torrons als prestatges.

Au vinga!! Comenceu a escriure la carta als Reis que ja són a voltar el cantó.

27 d’octubre, 2007

El complex de Di

Dai Sijie (1954) va abandonar la Xina per anar a estudiar a França on es va instal·lar definitivament. La seva primera novel·la Balzac i la petita modista xinesa s'ha traduït a vint-i-cinc idiomes.

El complex de Di narra les tribulacions de Muo, el primer psicoanalista xinès, en tornar al seu país. Muo intenta alliberar a la seva promesa i per aconseguir-ho haurà de satisfer les exigències del cruel jutge Di.

Quaranta-vuit paraules, havia llegit en algun lloc, ni més ni menys, amb quaranta-vuit paraules n'hi havia prou per viure a qualsevol caserna del món. Quantes paraules calien per viure en un presidi xinès? Cent? Mil? Fos com fos, aquells deu volums de llibres en francès i xinès sens dubte el situarien entre els presoners més rics i fins i tot aristocràtics.

26 d’octubre, 2007

Els vianants no som importants

Al mes de juliol, les màquines van aparèixer sense avisar i la carretera de Roquetes a Tortosa es va tallar. Tot feia semblar una altra cosa, però es van limitar a reparar dos xapalls en les proximitats de la plaça de la Corona d’Aragó.
Avui han tornat. Sense avis als veïns, les maquines han envaït la capçalera del vial i els escassos 500 metres de carretera han quedat tallats. Les màquines estan fent treballs d'asfaltat, això sí, de voreres per als vianants res de res. Mig quilòmetre de carretera i que no hi ha manera que s'urbanitzi adequadament. Abans la Generalitat, ara la Diputació i la carretera segueix tenint l'aspecte llastimós de sempre.
Ja vorem quan acabin, quan de tros d'asfalt reposen aquesta vegada, i com queda el pas pels vianants que cada dia hem de superar una pista d'obstacles.
Al ferm li van posant pedaços per què els vehicles no pateixin. Els vianants no som importants.

24 d’octubre, 2007

27è Joc literari

Pista per al 27è joc literari

Cada dimecres, el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris amb premis inclosos. Aquesta setmana el nostre bloc és un dels col.laboradors aportant una imatge com a pista. Per participar en aquest joc seguiu les intruccions que trobareu a Tens un racó dalt del món.


21 d’octubre, 2007

Los Suaves

Els germans Yosi i Charly Dominguez, van fundar Los Suaves a Ourense, a finals dels 70, al 1981 van ser teloners de Ramones i al 1999 van ser convidats pels Rolling Stones al seu concert de Santiago de Compostela. Any rera any, la premsa especialitzada els atorga el mèrit de ser la banda amb els millors directes del panorama musical espanyol.

Després de vora trenta anys d'escenaris i enregistraments segueixen en actiu, i de moment no sembla que tinguin intenció de retirar-se. Potser és veritat el que afirmen en una de les seves cançons, amb la que solien començar tots els seus directes: "No puedo dejar el rock"

Aquí us deixo un playback carpetovetònic, força rascumit, emès en el seu dia per la TVG


Les cases de la Catedral


Les converses de carrer i de barra de bar es centren estos dies en la noticia referent a la sentència sobre l'enderrocament de les cases de la Catedral. Cases ubicades al carrer Croera al davant mateix de la façana de la Catedral.

Fa uns mesos, i com les noticies de l'enderrocament imminent van planar sobre la Ciutat, les vaig fotografiar des de l'altra riba de riu, per recordar dins uns anys com era la façana fluvial a les primeries del segle XXI.

Amb la sentència, tot es frena, però res s'atura. Recórrer la sentència o iniciar de nou l'expedient?
La pilota està al terrat de l'Ajuntament...

20 d’octubre, 2007

Als videojocs, cops reals..?

Vas al metge, li dius que et fa mal aquí o allà, i et farà estirar sobre la llitera i iniciarà una sessió de palpacions del lloc d'on et queixes i d'aquesta forma mirarà d'esbrinar la causa de la teva dolença. Sort de tenir el metge a mà. Ara bé què passa quan estem a les Kimbambes i el metge més proper és a Noseón?

Doncs bé, els americans han trobat la solució, un metge cirurgià d'aquell país ha dissenyat una armilla d'aire que mitjançant impulsos pneumàtics colpeja el tors del pacient simulant les palpacions del metge, i permetre que aquest a distància pugui establir un diagnòstic del pacient.

Fins aquí tot bé i molt interessant, però com la pela és la pela, i els americans d'això també n'entenen un rato llarg, el cirurgià dissenyador, ha creat una versió menys complexa que la mèdica, el "Third space", per ser comercialitzada amb videojocs. Amb aquesta armilla els jugadors podran sentir en pròpia pell els cops que rebi el seu personatge de ficció.

En fi cada vegada els jocs més reals...

15 d’octubre, 2007

Aysss el medi ambient

-Joan baixa la basura !!

Cada dia en voltes de les deu de la nit, es repeteix la mateixa escena. Joan agafant les bosses de les escombraries. Vidre, cartró, envasos plàstics, orgànica i deixalles diverses. Al baixar al carrer sempre es troba amb un veí o altre que fa el mateix, va o ve dels contenidors d'abocar la brossa.

-Molt carregues? jejeje
-Vaja faenada amb tantes bosses, jijiji
-Tot això dels contenidors de colors es una comèdia, jejeje
-Què treballes de basurero que ja la tries a casa? jojojo
-No se perquè t’escarrasses pel que serveix !!! jujuju

Són alguns dels comentaris i altres conyetes, que dia sí i dia també, té que suportar a la mateixa hora.

Però la decepció és total en arribar a la bateria de contenidors:

Els d’orgànic plens de bosses sense triar, els de la basura a vessar, els de vidre sobreeixint, els de cartó de gom a gom, els d’envasos fins a dalt..., i un bon grapat de metres al voltant tota mena de restes, bosses que cauen dels contenidors, caixes amuntegades, ampolles que no caben, gats a la cerca d'un mos i indigents remenant disputant-se el mos amb els gats...

No som capaços de gestionar les nostres deixalles i el món se'ns escapa de les mans com l'aigua s'escapoleix entre els dits, i a pesar de tot encara tenim esperançes i celebrem el Dia de l'acció bloc pel medi ambient.

Salut !!

14 d’octubre, 2007

Estris d'abans ahir (X)


Ja el vaig fer protagonista d'alguna altra entrada, però s'ho mereix. El llumaner és l'estri de fer llum de les nostres terres, més popular. Encara se'n troben per moltes casetes de garriga del territori, i encara se'n fan.
Una metxa de cotó i oli o greix, i a fer llum.

Millor que no m'ho expliquis

En Millor que no m'ho expliquis, Imma Monsó tracta de las relaciones de parella de l’amistat, la família, els records, la malaltia. I segons ella mateix reconeix el tema comú dels diferents contes és la incomunicació humana.

Una dona què vol trobar la contrasenya que li permetrà accedir a l’ordinador on el seu home ha escrit referent a ella. Un home obsessionat, que no suporta que la dona li doni sorpreses. Una dona que troba una inesperada alegria a les trobades posteriors a la mort d’alguns dels seus parents. Una avia que empra el telèfon i amigues més joves per sentir-se viva. El procés de relativització del pes d’una malaltia com el càncer. O el retorn al poble de la infantesa, qualificat abans com Ofec i retrobat amb el temps, com el lloc on va passar tot.


«Et queixes quan no et parlo, quan vull parlar no em deixes i quan em deixes parlar no m'escoltes », diu ella. «Tu, en canvi, m'escoltes però no em contestes », respon ell.

Música pel vaixell que s'enfonsa

Avui repassant els blocs, he llegit l'entrada del company .Jesús M. Tibau on comenta l'interessant novel·la de Pere Calders "Ronda naval sota la boira" i ens il·lustra el post amb un comentari referent a que el capità d'un vaixell fa tocar a la banda mentre el barco s’enfonsa. Possiblement, el vaixell, s'ho mereixia. Hi han vaixells que es mereixen tots els honor en el seu darrer comiat.

Ara bé hi han barcos que tenen la banda preparada en el mateix moment de l'avarada, i la música sols serveix per a donar més èmfasi a un sonor fracàs. Com és el cas dels dos exemples que us acompanyo.

El primer data del novembre de 1991, prompte complirà anys. Davant d'una visita reial i com els llepes no podien esperar per posar-se la medalla, van ordenar l'avarada abans d'hora sense llastrar convenientment i va passar el que totes les lleis físiques preveien: La nao Victoria va quedar panxa enlaire. Després la van redreçar i encara va viatjar fins al Japó... (igual duia un submarí a sota...)

El segon cas és un pèl més antic, data del 1940, i correspon a una altra fantasmada, en aquest cas de les autoritats portugueses de l’època, per remarcar allò que en temps passats eren els reis del mambo en els afers del navegar.








10 d’octubre, 2007

Estris d'abans ahir (IX)


Abans que inventessin els tetra bricks, les bosses i les ampolles de plàstic alimentari, fins i tot abans d’envasar-la en ampolles de vidre, la llet es comprava amb lletera. Anar a la lleteria o directament a la vaqueria era un ritual diari. Res de comprar la llet per tot el mes i amb data de caducitat de tres mesos.

La lletera era un estri habitual i imprescindible a totes les llars.

09 d’octubre, 2007

40 anys sense Ernest

Avui fa quaranta anys de la seva mort. Va morir en combat o va morir assassinat?
Fa pocs dies un general retirat de l'exercit bolivià, que fa 40 anys sent capità va comandar el destacament que es va enfrontar als homes del Che, manifestava que ell va capturar viu al Che, però va rebre ordres directes de la Presidència de la República per eliminar al guerriller.

Res que no fos conegut. Sigui com sigui, el comandant, es va convertir en mite i espill per a generacions de joves d'esquerres i la seva imatge en un bon negoci...

150 anys de canal

La Biblioteca Municipal de Roquetes en ocasió del 150 aniversari del Canal de la Dreta de l'Ebre, acull l'exposició El Canal porta vida. La Exposició va ser Inaugurada el passat dia 5 d'octubre amb els parlaments a càrrec del Sr. Francesc Ollé, Regidor de Cultura, Ensenyament i Joventut de l'Ajuntament de Roquetes, del Sr. Manel Masià Marsà, President de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l'Ebre, i del Sr. Gerard Gas, Regidor d'Obres Públiques i Serveis, Dinamització Econòmica i Esports, de l'Ajuntament de Roquetes L' exposició es podrà veure fins al 5 de novembre a l'Àrea Polivalent de la Biblioteca Municipal de Roquetes, a més es duran a terme les següents activitats:

Divendres, 19 d’Octubre a les 20.00h. : “El projecte de navegació de l’ Ebre i l’origen del Canal de la Dreta (s. XIX)” a càrrec del Sr. Toni Cartes, historiador i col·laborador del Museu del Montsià.

Divendres, 26 d’Octubre a les 20.00h. : “Presentació de les videocreacions basades en el poemari Terres d’aigua”, a càrrec del Sr. Manel Masià de l’empresa Novuolo. Lectura de Poemes.



Informació extreta del bloc: Biblioteca Municipal de Roquetes

Fanfare Ciocarlia

Fa uns quants mesos Canal 33 emetia un reportatge sobre uns peculiars músics romanesos, els Fanfare Ciocarlia. Habitants d'una de les regions més deprimides de Romania, i hereus de les fanfàrries militars turques de principis del segle XIX, aquests músics d’ètnia gitana toquen d’oïda, composen i aprenen les peces que toquen tararejant i no pas escrivint i llegint una partitura.

Els dotze músics de Fanfare Ciocarlia, van sorprendre al 1998 amb un èxit mundial “Baro Baro” i la seva música es sovint emprada a les bandes sonores de pel·lícules com "Contra la paret" de Fatih Akin, guanyadora del Goya a la millor pel·lícula estrangera, "Crimen perfecto" de Álex de la Iglesia, o "Borat", de Larry Charles.

Amb ells la polèmica està servida, alguns els cataloguen com a orquestra, altres ni tan sols com a xaranga, però ells han passat d'acompanyar batejos, bodes i enterraments a donar la volta al món, amb la seva peculiar manera de fer i viure la música, actuant en els més prestigiosos festivals de música popular. En la seva darrera estada al nostre país van visitar Mataró en el marc de la Cruïlla de les Cultures 2007.

25è joc literari de Jesús M. Tibau

Jesús M. Tibau al seu bloc Tens un racó dalt del món ens proposa un nou joc. El proper dimecres, 10 d’octubre, arribarà el 25è joc literari, per cel·lebra-ho ens ha preparat un joc especial que es podrà veure a partir de les 20.00, aproximadament. Per tal de trobar la solució, els participants hauran de visitar uns altres set blocs, en representació de diverses zones dels Països Catalans, en una mena de viatge virtual per la nostra geografia.

Catalunya:El vertigen del trapezista
País Valencià: Filant prim
La Franja:Serretllibres
Illes Balears: No em diguis que és un somni
Catalunya Nord:Catnord
Alguer: Apunts des de l’Alguer
Andorra:Blokand

Una iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire. No us ho perdeu.

De Roquetes vinc a la Plana Ràdio

Fa una estoneta que he acabat d'enregistrar la meva participació al programa Blokeijant de la
Plana Radio, l'emissora municipal de Santa Bàrbara, que s’emetrà demà dimecres a les 9 del matí.

Ha estat per mi tota una experiència, tinc que reconèixer que em tremolaven les cames i estava força nerviós, escriure als blocs és més senzill, encara que he de dir que ha arribat un moment on tenia la sensació que estava de xarreta amb un amic, gràcies a les bones arts de Josep Roig, a qui tinc que agrair la feina de promoció dels blocs ebrencs.

07 d’octubre, 2007

Estris d'abans ahir (VIII)


Quan era menut, a les botigues de queviures tot es venia a granel, poques coses anaven envasades, des de les llegums a les galetes, passant per la xocolata tot anava a pes, que et servien amb unes paperines de color cru.

Les llenties i sobre tot l'arròs, duien pellofa, pedretes i de vegades algun anèl·lid, que suposava una font de proteïnes extra si no el veies i una fastigosa sensació si el trobaves al plat. Per tal d'evitar ensurts una vegada el menjà era cuit i al plat, existien els “esporgadors”, petits sedassos amb els que es triava les llegums dels cossos aliens, abans de posar-les a la cassola.

Aquest “esporgador”, sempre el vaig veure a casa i per l'abonyegat que es troba ha degut participar a alguna cassolada o s'ha fet servir de pandereta per cantar nadales...

06 d’octubre, 2007

Sempre navegant

Quatre dies sense deixar cap entrada !!!
Casi, casi un pecat. Però tinc justificació. A part dels blocs, l'altra afecció que es menja el meu temps d'oci és el modelisme naval. He estat embolicat embotellant barquets.
Feia vora sis mesos que tenia una goleta per embotir dins una ampolla i per fi el cap de setmana passat el vaig acabar i el vaig regalar a la noia del fill. I ara per no ser menys m'he tornat a embolicar en un altre per al noi de la filla, però aquest va ràpid, el vull acabar aviat per abocar-me de cap i peus amb el Falconet, un bergantí-goleta, dels que van trafegar, i de valent, per les nostres costes a la segona meitat del segle XIX i primeries del segle XX.

Ja veieu, als blocs o amb maquetes, jo sempre navegant.
Foto: Casc del Falconet esperant a ser calafatejat

02 d’octubre, 2007

Una llengua de plom

El segle XX és a punt d’expirar, i la Vall és l’escenari immòbil d’anònims personatges de diferents dècades que han gaudit i patit de les meravelles i les misèries que amaga aquest idíl·lic paradís. Un abocador serà el destí final d’una terra, per la qual els seus habitants han mort, han matat, i quasi han acabat abandonant.

Una llengua de plom, de Francesc Serés és la tercera part de la trilogia De fems i de marbres, com es llegeix a la contraportada, esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

Et compro la memòria, paio, t’estic comprant la memòria, em deies somrient i irònic quan t’enduies qualsevol estri. Recordo fredament el dia que carregaves el s trills de pedra i te’n fumies dient que eren per un restaurant, que els posarien vidres gruixuts a sobre per tal de fer-los servir de taula; et compro la memòria, paio, deies des de dins de la camioneta ...

01 d’octubre, 2007

Estris d'abans ahir (VII)

Un altre estri sense endoll, gentilesa de l'amic Jesús M. Tibau, que em va enviar per correu la foto d'aquest preciós molinet de cafè.
Un molinet de quan compràvem el cafè a granel acabat de torrar i sense moldre. Sols s'havia de moldre la quantitat precisa per bullir, la resta es conservava sense moldre. De petit m'agradava jugar amb la portella del molinet, posar grans a vessar, donar-li voltes a la maneta i ensumar la flaire que sortia del calaixet on s'anava dipositant el cafè molt. Un plaer!!

A la Lluna en ascensor

Aquesta setmana es compleixen els 50 anys de la posada en òrbita, pels russos del primer satèl·lit artificial de la història. Al fil del tema, llegia ahir que un noi estudiant de 2n de batxillerat ha estat premiat per la URV, per un treball sobre l'ascensor espacial.

Sí, un ascensor. Pels que tenen manies de pujar a un coet, que millor que agafar un ascensor.

-Si us plau. On va?
-Jo a la Lluna.
-A doncs molt bé, llavors pararem a l'Estació espacial que em va de pas.

La cosa no va de broma, segons els especialistes i sabuts en les dallonses de l'espai, en quinze anys s'estarà en disposició de pujar a l'espai en ascensor. Sols hi ha tres esculls que ja estan en vies de solució

-La producció en sèrie de nanotubs de carboni, per construir la cinta que ha d'unir la terra amb una estació orbital de destí.
-Escollir i desenvolupar l'energia adequada per impulsar el robot(elevador) per la cinta de carboni.
-Disenyar els dispositius del robot (elevador)que permetin suportar la pressió a nivell del mar i a 50.000 km d'alçada.

La financiació no és problema, son quatre rals mal comptats, segons sembla...

I com funciona l'invent? Doncs com si donéssim voltes i més voltes a un io-io: la mà és la Terra, el cordill és la cinta de nanotubs de carboni i el io-io és l'estació orbital. Senzill, no?

Doncs res, dins de quinze anys quan em jubili podré pujar en l'ascensor espacial i després fer transbord cap a la Lluna. Podré pujar, però no pujaré, la pensió que em quedarà no m'ho permetrà...