El gat foll

El gat se’m va quedar mirant, amb xuleria, fotent-se’n. Jo no ho podia suportar, volia penjar un quadre i em quedava tort, havia emplenat la paret de forats, amb el filaberquí, i ja semblava un formatge de gruyère. No vaig poder reprimir-me i li vaig enviar les alicates dirigides al cap. El maleït les va fintar i van impactar contra el vidre de la tauleta del saló, què es va esmicolar.

El gat burleta es gratava el cap fingint un impacte que no s’havia produït, i agafant les alicates d’entre el vidram me les va retornar amb mala bava i em va encertar tot just allí on més mal fa. Em vaig recargolar de dolor, vaig quedar sense alè, no podia dir ni fava, tan sols gemegar. Mentre, el gat del dimoni donava bots de content , i es pixava de riure: amb una pota es refregava el cap; i amb l’altra es donava cops al ventre.

Traient forces d’on no n’hi havia, vaig agafar el martell amb ràbia i li vaig llençar a la babalà, li volia encertar al mig del cap, però ell va donar tres volts de campana cap endarrera i va acabar a quatre grapes. I el martell va fer miques la vidriera de la porta del menjador. El gat foll, em va mirar amb ulls embogits i va amollar un estrany grinyol que em va crespar els nervis, vaig buidar la caixa de les eines intentant encertar-lo, però ell es movia amb rapidesa i no hi havia manera de deixar-lo KO, tot al contrari, encara se’n fotia més, encara xalava més, i a mi em treia de polleguera. Tenia ganes d’enxampar-lo per acabar amb ell, havia suat la samarreta, transpirava suor i ràbia, n’estava cansat i fart. Havia destrossat la casa llençant les eines per tot arreu i el miserable felí encara estava d’una peça rient i foten-se.

Però tan hi feia, s’havia amagat al darrera de les cortines, el tenia arraconat, ja era meu. Em vaig llençar tot decidit a fer-li la pell, vaig esgarrar les cortines, el vaig aïllar i el vaig agafar pel llom. Llençava les urpes enlaire intentant enxampar-me però no podia, estava disposat a posar-lo al microones i torrar-lo, acabar d’una vegada amb aquella bèstia immunda. Ja era feliç. Per fi havia arribat el darrer dia de la vida d’aquell miserable i desagraït gat.

Sense compassió el vaig embotir al forn microones, vaig tancar la portella sense que es pogués escapar i vaig girar sense contemplacions el comandament de l’aparell. La bestiola copejava la porta vidrada del forn mentre el magnetró el bombardejava amb les microones. Vaig graduar 45 minuts, seria suficient per deixar-lo ben eixut i cruixent. Mentre, vaig endreçar la casa, i en acabar vaig seure al sofà per relaxar-me llegint la darrera edició de “Mi gato y yo”, i a esperar l’avís del timbre del microones.

Un brunzit va recórrer la casa, el rellotge despertador havia estat puntual com tots els matins, i per arrodonir-ho, la Montse, d’una colzada em despertà del tot.
-Joan, aixecat que ja son tres quarts de set, avui faràs tard a la feina...
-Has tret el gat del microones?

-Un gat al microones? T’has tornat boig, natros no en tenim de gat...

Decret de Nova Planta

L’Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçava als corregidors de Catalunya, una instrucció secreta, on deia:

"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"

Sembla que encara hi sigui vigent, però si a Catalunya la llengua trontolla, al País Valencià subsisteix pels pèls.

Avui, 29 de juny, fa 300 anys què mitjançant el Decret de Nova Planta pels regnes de València i Aragó, Felipe V de Castilla, abolia els furs i les Corts valenciana i aragonesa. València, fins i tot, va perdre el seu dret civil.
La llengua aragonesa, llavors en procés d’assimilació pel castellà, ja és una anècdota, i a València, la llengua què ha suportat tres segles de pressió i persecució es troba, més que mai, amenaçada, i difícilment podrà subsistir a les polítiques de colonització, a cops de totxana i camp de golf, de les que fan gala els blaveros mes recalcitrants.

Festes de Roquetes 2007

A Roquetes quan juny s’acaba, es comença a respirar l'aire de festa, les banderes comencen a adornar el carrers i el Patronat de Festes s'afanya a repartir els programes abans que soni el coet d'inici de les festes.

Com en els darrers anys el dibuixant roquetero Ignasi Blanch, que enguany a més és el Pregoner de les Festes, ha dissenyat el cartell què guarneix la portada del programa de festes.

Ja sabeu del 29 de juny fins el 8 de juliol: De cap a les Festes de Roquetes 2007, i copiant les darreres paraules d'Ignasi Blanch a la seva salutació, que qualsevol podria fer seves:

“Aquests dies de Festes, mentre ballem, entre volta i volta, ens mirarem als ulls per a recordar que estem bé i que ens agrada retrobar-nos, i que per això val la pena viure.

Bones Festes a tots !”

Conurbació sense aigua?

Vaig fer-me una promesa a mi mateix, passaria de les coses de la política municipal, al menys fins el 26 de setembre, quan es compleixin els 100 dies de governs locals, però Gustau m'ha temptat, amb les seves entrades sobre el cinquè aniversari de la Mancomunitat Roquetes-Tortosa, que em sonen a música celestial: conurbació de 50.000 habitants; serveis i equipaments compartits; i la prioritat de l'arranjament de la carretera de Tortosa-Roquetes, això m'ha arribat a l'ànima. Assegut a un núvol i elevant-me, estava a punt de paupar l'estratosfera, quan de sobte he llegit l'entrada de les declaracions del Molt Honorable d’aquí la vora i m'he fotut una nata contra la dura realitat.

Una vegada més ens faran patir, i si no hem après que no podem perdre el temps mirant-nos el melic, la propera no la mamarem tan dolça...

...segueixo aquí...

Fa un any, pam dalt pam baix, vaig estrenar-me com a lector de blocs, a l'accedir a la Marfanta per primera vegada. Des de llavors vaig anar, amunt i avall per la creixent ebresfera, descobrint un nou món que s'obria al davant meu, fins que amb més curiositat que res vaig provar personalment de que anava aquest invent i el 8 de novembre obria aquest bloc, ni llavors sabia on volia anar, ni ho se ara, però l’únic cert és que, amb daltavalls inclosos, segueixo aquí.

Avui no és cap dia excepcional, és un dia qualsevol amb l’única particularitat que el meu comptador de visites (de vegades es torna boig) ha arribat a les cinc xifres.

La condemna

Fa dies que l’esclat de coets li trenca el monòton i agradable silenci que l’envolta. Esclat que es multiplica la nit de Sant Joan, soroll de coets i fum de fogueres, pólvora cremada i bogeria desbordada, cançons de l’estiu matxucant els timpans i cants d’alegria, baralles sense sentit i discussions a crits de joves beguts, vora el cotxe, intentant demostrar qui és el més lúcid per conduir...¿?

Vint-i-quatre hores de disbauxa, menjar, alcohol i pólvora, que es tanquen d’un sostrec fins el proper any. Es tanca deixant enrera, consumint-se a les brases de les fogueres, els mals auguris, els mals esperits i alguns mals records. Els bons se’ls posa a la motxilla, al costat de l’any acabat de complir.

No va poder reprimir-se, va acomiadar el seu millor dia de l’any amb un bon cigar, com si de la seua foguera particular es tractés, a cada bocanada es sentia més lleuger, en cada una es sentia millor. Mai l’hi ha importat complir anys, però el que li dol és el dia després, únicament el dia després, se li assembla massa a una condemna: Cinquanta-un anys i un dia...

Multa al català

Ahir llegint una de les entrades de la Marfanta, on ens informava dels nous fitxatges de la ebresfera, descobria el bloc flixanco Trencant el silenci, dedicat a entrevistes, noticies i tot allò que no és noticia, i em va cridar l'atenció una de les seves entrades, No és un conte de ciència ficció. De moment em va semblar una noticia típica del dia dels Sants Innocents, ja que un mosso d'esquadra multava a un camioner per dur un document escrit en català.
Però avui repassant la premsa digital, llegeixo l'article d'opinió Un Mosso multa el catalán del Director del Diari de Tarragona i a la web de El Periódico torno a llegir la noticia amb tot luxe de detalls. I m'he quedat de pedra, els del bunker mediatic i els seus escolanets, estaran contents a rabiar, fins la policia autonòmica catalana posa entrebancs a la nostra llengua.

El Director del Mossos, ha dit a darrera hora que han fet marxa enrera i que no hi hauran sancions, que digui el que vulgue, però aquestes coses ja no haurien de passar.

Atrapats

Passeja el seu cos embotit en un pantaló ample, i una enorme camiseta que no és per ell. Al costat, donant saltirons per no allunyar-se, ella camina amb gràcia agranant la vorera amb el faldó del pantaló, la dèbil llum de la farola il·lumina lo suficient per que el pircing del melic llanci tènues resplendors.

En silenci, aparentment indiferents avancen pel carrer desert, fregant a penes els dits. Timidesa, mirades, pessigolles al ventre, nus a la gola, milers de paraules que no són pronunciades, desigs irrefrenables amarrats des del més endins, frec de dits, nous frecs, i un dit, que s’embolica, que queda pres entre els dits aliens, dos mans que queden enllaçades.

Premen els llavis entre les dents, mentre ses mirades tremoloses es creuen estripant el silenci, i segueixen avançant pel carrer desert, aparentment indiferents, tal vegada buscant la farola llunyana que roman inert, apagada, a les fosques. Qui sap, pot ser buscant un nou frec, un de llavis, un sol? Això ja no importa, un sol és prou per quedar, tots dos, atrapats...


-No t’has vist així alguna vegada? No? Pitjor per tu.

Dibuix: Laura Garcia

"Foguerades" de Sant Joan

Ja feia dies, que en acabar l'escola anàvem porta per porta pidolant mobles vells, estris de fusta, embalatges, qualsevol cosa que fos combustible serviria, tot aquell material el guardàvem en solars i patis dels que hi havien pel barri, i fins i tot tenint cura que cap colla veïna no ens fes la guitza furtant-nos els preuats materials. La darrera setmana intensificàvem la cerca de fustes, i construíem un ninot, farcint de palla un pantaló vell i una camisa rebregada, que alguna mare s'encarregava de cosir tot d'una peça. El pobre espantall seria el protagonista de la nit màgica.

En arribar la tarde del 23 era el moment de anar concentrant tots els materials, que teníem escampats pel barri, en el lloc de costum, "Les Roques", al començament de la drecera que anava des de la Murada de Sant Joan fins el col·legi de la Consolació, a sobre el Cinema Fèmina, just a l'intersecció de l'actual carrer Joan d'Aldana amb la Murada de Sant Joan.

S'havia de traginar tot l'embalum de fustes des dels nostres amagatalls fins el lloc previst per a la foguerada, apilar-ho i tot just al cap damunt col·locar-hi el ninot de palla. Hi havia feina fins l'hora de sopar.

Mentre el dia plegava de la jornada més llarga de l'any, l’anàvem acompanyant rascant pitaplams, colpejant xisperes, i espolsant cigronets els més petits, o esclatant trons de cop o trons de metxa els més grandets i atrevits. I en un intent de perllongar una mica més l'estada del dia entre nosaltres, enceníem la foguera, i llavors, l’estrèpit del coets es multiplicava i augmentava en afegir-se a la festa pares, germans grans i veïns.

Les flames consumien ràpidament la foguera, entre la cridòria de la gent, els bots d'alegria dels menuts, i els comentaris dels més vells.

- Les fogueres que fèiem abans..., allò si que eren fogueres.
-Eic, es veritat, i els coets? Allò si que eren coets.

Sempre a darrera hora, apareixia algun veí tardaner amb una cadira vella, una tauleta coixa o una caixa de verdura, que s'afegia al foc.

Quan el foc minvava era l'hora dels valents, era l'hora de saltar la foguera. Els grans s'hi apuntaven deseguida, i començava un anar i tornar de salts. De rialles si algú trepitjava les brases, i d'aplaudiments a qui tenia les cames llargues i feia un bon salt. Els “herois” treien pit al davant de les noies, i apostaven que el proper salt encara seria més atrevit.

Quan podíem ens colàvem els menuts, abans que el pare o la mare no ens donés un clatellot per ser tan agosarats. I no podia faltar la velleta que havia pujat totes les escales del Garrofer per veure la foguerada, però que no podia reprimir-se d’amollar un lapidari:
-Qui juga amb foc, al llit se pixa.

Per una nit l’olor i el color de geranis, xinos i clavellines, que guarnien carrers i balcons, s'amagaven al darrera de la fumassola grisenca de la pólvora i les fogueres. Una nit, on no sol es cremaven els mobles vells i desastrats, amb ells el foc purificador consumia els problemes, els neguits, la tristor i s’oblidaven les moltes carències amb les que es vivia la resta d’any. Després de saltar el braser, i allunyar la mala sort i els mals esperits, hom llençava al cel un desig, que les espurnes s’encarregaven d’escortar fins el món de les il·lusions, on tot allò que es desitja sempre es fa realitat.

Feliç nit màgica de Sant Joan, a tothom.

El sospir

He creuat la porta inexistent, que dóna al pati de les vostres vides, amb por de trencar el silenci amb el lleu xasquit dels peus sobre la sorra aplanada. Descalç i de puntetes he anat caminant lentament per no pertorbar el suau remor del riu de les vostres paraules. A un racó, m’he assegut i recolzant-me sobre la paret, he tancat els ulls. Al meu cor, on han retronat els càlids poemes de Ebnu, càlids com les arenes del vostre món, li he amagat les mentides i falsedats, i he continuat l’amarga espera compartint les vostres soledats.

En silenci, he anat alimentant-me de les paraules que volen, paraules que han anat passant, com passaven les aigües d’un riu que mai heu conegut, i sense gosar trencar la aparent tranquil·litat on viviu, únicament he estat capaç de llençar a l’aire, un lament disfressat de sospir.

Fills del sol i el vent

Eleccions sindicals a l'Ajuntament de Tortosa

Tres setmanes després de les eleccions municipals, avui 19 de juny, els empleats públics de l'Ajuntament de Tortosa, han renovat els membres dels seus òrgans de representació, en aquest cas estaven en joc nou membres de la Junta de Personal i nou membres del Comitè d'Empresa. Amb índexs de participació que superen el 80 % (84.24 % en la Mesa de la Junta de Personal) , els resultats han estat els següents:


A la Junta de Personal (funcionaris):

3 membres per a CC.OO.
3 membres per a USOC
3 membres per a UGT

Al Comitè d'empresa (laborals):

4 membres per a CCOO
2 membre per USOC
2 membre per UGT
1 membre per a Independents

30 anys de democràcia

El 15 de juny de 1977, ara fa trenta anys, es van efectuar les primeres eleccions democràtiques, després de la dictadura. En aquell temps, jo hi era embarcat al Dragamines Eo, ens movíem per les aigües de les Illes Canàries i el banc de pesca del Sàhara Occidental, a bord eren prohibides publicacions tan revolucionaries, com les revistes Interviu, Triunfo, Cambio16, Destino, o el Papus.

Per suposat que no vaig poder votar, per compensar-ho i celebrar tan remarcada diada al comandant no se li va ocórrer res millor que a l’alçada de Villa Cisneros (actualment anomenada Dajla), efectuar una revista de policia, que consistia en un escorcoll de les guixetes individuals de la dotació.

A la cambra de lliteres on jo hi era ens va tocar al caporal primer Daniz, un individu de cervell curt i llengua llarga, amb 17 anys de serveis i una pila d’exàmens, per ingressar a l’Escola de sots-oficials, sense superar. Sort per ell, a l’any següent es transformaria en sergent en virtut de la coneguda, a l’Armada, com llei dels 18 anys.

Va anar de guixeta en guixeta fins arribar a la meua, va regirar entre la roba, i a la part inferior va trobar una pila de llibres, va fer ulls de sorprès. En agafar el primer, va llegir a la tapa: “Biblioteca de Ciencia Política. Andre Hauriou. Derecho Constitucional e instituciones políticas”.

-Je je je , se te va a caer el pelo – em va dir, abans de posar-se a bufar el xiulet, tan fort com li permetien els pulmons.

No va tardar en aparèixer l’Oficial de guàrdia, que va recollir el llibre que el caporal Daniz li allargava, i en veure’l:

-¿Que le pasa a este libro? -li va preguntar.
-Pone Políticas...
-Pero que burro eres, éste es un libro recomendado en las facultades de Derecho, -va dir-li mentre em tornava el llibre.

Van marxar sense veure la resta, a sota la pilera de llibres de dret, dormint plàcidament coberts per la planxa metàl·lica del terra de la guixeta, hi eren: "Socialisme i qüestió nacional" de Joan Comorera, que havia comprat a vell, abans de deixar Barcelona; "El dret a la peresa" de Paul Lafargue, que m’havia prestat en Pere, reboster del Comandant, i veí de Valls; i un parell d’exemplars de "El Viejo Topo", gentilesa del Gitano, un barceloní de La Mina de mirada trista i fosca, però d’idees clares i encoratjadores.

La democràcia era acabada de renéixer, però encara feien falta molts d’anys per veure-la normalitzada. Felicitats pels trenta anys complerts. ¿Quants més en falten per que no trontolle?

Catifes a Jesús

Com tots els anys Jesús s'ha engalanat per viure la festivitat del Corpus, els veïns dels carrers per on discorrerà la processó han estat molts dies abans preparant els dissenys, proveint-se de materials i avui, 17 de juny, de bon matí s'han posat a la feina.Sal marina, marro de cafè, serradura, closca d’arròs, triturat de marbre, sorres tintades, tiges, pinassa, xiprer, pètals, flors, tot si val per materialitzar les composicions dissenyades. El resultat ja es podia veure a mig matí, a la tarde tot haurà acabat. L'esforç del poble, té una vida efímera, però tan hi fa, l’any vinent hi tornaran, amb nous dissenys, i qui sap si amb nous materials: La tradició de les Catifes de Corpus, a Jesús, s’ho mereix.

El cognom

La curiositat per saber a quin clan pertanyia, conèixer les seves arrels pels cognoms que duia, sempre li havia semblat interessant. Va buscar a Internet, el Google podia ser una bona eina, va escriure el seu primer cognom a una web d’Estadística i va pitjar cercar, més de tres milions de ciutadans duien el seu mateix cognom,
-Bufff, -va exclamar decepcionat, no hi havia cap bocí de territori on no hi hagués algú anomenat com ell. Va provar sort amb el segon cognom.

-Guaita ¡¡¡- va exclamar ben bé satisfet, a penes arribaven a set mil individus els que portaven aquell cognom. Això es posava interessant, i a més estaven distribuïts a l’arc mediterrani, amb l’epicentre a la Serra de Gúdar, justament d’on eren els seus progenitors. Des d’allí, sembla que en els anys de la conquesta, van escampar-se pel Regne establint una important colònia a Múrcia, i després de la confrontació civil del segle passat, es van expandir cap el nord, envaint Barcelona. Hores d’ara Múrcia i Barcelona eren els llocs amb major presència de “parents” seus.

Això estava molt bé, però calia saber més, rascant i furgant alguna cosa més es trobaria. Va comprovar, que dels set mil “parents” que acabava de descobrir, n’hi havia un esportista emergent, un escriptor reconegut, un historiador compromès, un empresari espavilat i un enginyer equivocat (ferm defensor del PHN), a part d’un grapat de personatges d’èxit divers i una munió de pelacanyes, com ell mateix.

Encara no era satisfeta la seva curiositat, va insistir en la cerca. El google li va mostrar una entrada amb la llengua dels anglesos, i amb el rudimentari i rovellat anglès de la seva joventut, va anar obrint la porta a dades força interessants. Però la troballa més inesperada estava a punt de produir-se.
-Just a la fusta ¡¡ Hi havia un topònim amb el seu cognom.
Una illa escarransida, ubicada a l’oest d’Escòcia, un rocam a les escabroses aigües de les Hèbrides Interiors, un illot que, alguna vegada en la llunyania del temps, va servir de pastura a ramats d’ovelles i ara tan sols era cau segur per a tota mena d’aus marines.

Per acabar-ho d’adobar, va descobrir que el seu cognom significava en gaèlic, algo així com, guirigall d’aus marines
-Vatua l’olla !!! -va exclamar, mentre recordava que el seu oncle matern, i algun dels seus cosins, quan es dedicaven a pasturar ovelles, emetien un estrany i peculiar so gutural, per guiar el ramat, que sempre l’hi havia semblat la cridòria d’una gavina.
Ara li havia nascut un dilema antropològic, era tossut per ser descendent d’aragonesos o per ser-ho d’escocesos.

Francesc Gas, Alcalde de Roquetes

Cinc minuts per al mig dia, la gent xerra a l'entrada de l'Ajuntament, a l'esquerra entrant els regidors del PSC amb Miquel Castelló entre ells, a la dreta els d'ERC amb Francesc Gas, al cap davant, que rep felicitacions dels seus, Gerard Gas deambula prop de Xavier Alegret, i no es veu enlloc a la senyora Bosch.

El saló de sessions està ple a vessar, els regidors electes, van prenent posicions a la primera fila de seients del públic. El públic, fins i tot ompli el petit rebedor que hi ha a la entrada.

Amb puntualitat britànica comença el ple, constituint-se la Mesa d’edat pel senyor Alegret i la senyora Casado, després que la Secretaria municipal hagi fet lectura protocol·lària de la normativa que regula la constitució del nou consistori i l'elecció de l'alcalde.

El President senyor Alegret crida als regidors per prendre possessió. El senyor Castelló al igual que la resta de regidors del PSC i el senyor Gerard Gas de CIU utilitzen la fórmula del "prometo". Francesc Gas i els regidors d’ERC es limiten a un: “per imperatiu legal, prometo”. Xavier Alegret, dels Independents;i Pepita Bosch, ex-PP, ara no adscrita, "juren".
Tot seguit van introduint les paperetes de votació, que donen com a resultat 7 vots per Francesc Gas i 6 per Miquel Castelló. El President crida al senyor Gas, qui de nou utilitza la fórmula: per imperatiu legal prometo, al prendre possessió com Alcalde de la Ciutat de Roquetes.

El nou Alcalde, dona la paraula als diferents portaveus per que justifiquen el seu vot o diguin el que els sembli.
Miquel Castelló pren la paraula pel PSC, i després d’agrair especialment a Marià Gil la feina feta durant els darrers 24 anys, i als ciutadans que han confiat amb ells, fa un repàs dels projectes en marxa o apunt d’executar-se, acabant el seu parlament amb un Visca Roquetes.

El senyor Gas pren la paraula i assenyala que la resta de portaveus han declinat prendre la paraula al seu favor ( hem quedo d’una peça) agraeix el recolzament prestat pels seus socis, i especialment a la senyora Bosch per les pressions rebudes i desgrana el que serà l’eix d’actuacions del nou govern.

Tot plegat molt correcte, aplaudiments a uns i altres, algun intent, ràpidament silenciat de cridòria, i per a mi la primera pífia del nou govern. L'Alcalde, Francesc Gas, en la seva exposició ha recalcat la transparència en tot allò que facin. Doncs be, els votants de Roquetes es mereixien un aclariment per part dels seus candidats, del perquè del seu vot, del perquè del pacte. No si val a dir que serem transparents, mentre els regidors Gas, Gerard; Alegret, Xavier; i Bosch, Pepita callen al lloc adequat per parlar: el Ple de l’Ajuntament...

...de totes maneres, felicitats al nou Alcalde i al seu equip i com sempre en aquestos casos és mereixen 100 dies de marge, per demostrar del que són capaços.

Funambulisme polític

Encara era fosc, quan la olor de terra mullada i la frescor de la matinada han propiciat que obris els ulls, era aviat per llevar-se, però la pluja havia matinat humitejant els carrers.
L'hora de marxar, m'ha sorprès amb l'ensopiment de cada matí. Amb un cel a estones blavós i assolellat i a estones nuvolat i negrenc. Tot el matí ha transcorregut embolicat. Després de dinar, una ullada als blocs, i dos entrades de Manel Zaera, em confirmen el clima tèrbol i enrarit de tot el dia.

L’Ebredigital ho remata: Hi ha pacte, Paco Gas serà l’alcalde republicà de Roquetes. Si el Pacte de Tortosa estava cantat i ha estat encertat, entre la força amb mes representació i qui li dona la majoria estable, amb un acord signat de 23 punts. A Roquetes si es confirmen les darreres dites, no puc estar en més desacord. Si un tripartit és complicat, un quatripartit ja és funambulisme polític.

Tan mi fa qui pacta amb qui. Forma part del joc democràtic, establir les majories necessàries per poder formar govern, però ha d’haver un mínim de coincidències ideològiques, per portar endavant qualsevol projecte. Hi ha qui deu pensar que els ciutadans vam néixer ahir, o que ens xumem el dit, quan ens venen la moto amb excuses del tipus: És deixen les ideologies en segon pla, i Tot es fa pel bé de Roquetes.

Demà al migdia, en sortirem de dubtes, es constituiran els nous ajuntaments, i entre ells el nostre. Desitjo què qui es faci càrrec de les regnes del municipi, tingui sempre present la ciutat i als seus ciutadans, i no pas les rancúnies personals o el desig personal de paupar poder.

Ciutadana americana

El pati és ple de gom a gom. Immigrants, dels més diversos països, esperant el volant d’empadronament per renovar el permís de residència; contribuents fent gestions; ciutadans desorientats intentant trobar la guixeta d’informació. Al tumult es sumen els periodistes després de la signatura del pacte i per suposat els satisfets socis del futur govern que abandonen la Casa Gran per la porta del darrera, (la principal segueix en obres).

El pati, sembla un carreró del casc antic una tarde qualsevol de les Festes del Renaixement. I en mig del batibull, apareix amb ulls atemorits, angoixada per la gentada; menuda, de mitjana edat; amb el seu parlar dolç i cadenciós que la situa en algun lloc de l’Amèrica central.
L’empleat, la convida a seure amb un gest de la mà, mentre li dona el bon dia.
-Volia saber si la meva germana, ciutadana americana, pot venir a treballar.
-Tots els estrangers, tret dels ciutadans de la UE, necessiten permís de treball, però aquí –li apunta en un paper- l’hi assenyalo on rebrà un assessorament complert i adequat.
-Però, ella és ciutadana americana.
-Ja ho he entés, -aclareix l’empleat, -la seva germana té nacionalitat nord-americana.
-Cert, -respon.
-Llavors, com a tot estranger, ha de disposar de permís de treball.
La dona, aproxima la cadira a la taula, posa a sobre la seua bossa, que fins llavors duia en bandolera, mira al funcionari i parlant pausadament, per a que ho comprengui bé, com si encara no hagués entès res,
-Sols vull saber si la meva germana, ciutadana americana, pot venir a treballar aquí.
Ell assenteix, amb el cap, a cada paraula de la seva interlocutora i en acabar, també pausadament per a que ho comprengui bé,
-Al lloc on li he indicat li donaran tota classe d’informació al respecte, però li avanço que qualsevol estranger, tret dels ciutadans comunitaris, ha de disposar de permís de treball.
Ella el mira incrèdula, i insisteix.
-Però es ciutadana americana.
-Els Estats Units d’Amèrica no pertanyen a la Unió Europea, -afegeix l’empleat, en un darrer intent clarificador, mentre li atansa la nota amb les indicacions.
Ho entenc, ho entenc –repeteix la dona. S'aixeca, camina dues passes, es gira i li diu per rematar-lo,

-Però és ciutadana americana.

Té perfectament assumit, que ella, ciutadana d’un petit país centreamericà, vagi on vagi necessitarà permís de treball, però la seva germana és ciutadana americana, i això es una altra cosa...

La caixa de bitxos

El curs estava ferit de mort, la llum envaïa l’ambient i el desig d’estar uns mesos sense donar un cop a l’aigua ens feia sentir extraordinàriament inquiets. Somiàvem amb les razzies per les ruïnes dels quarters de Sant Francesc, corrent-mos a pedrades contra alguna colla d’un barri veí; amb els banys d’amagat, a la Xiquina o al Canal; somiàvem amb les fogueres de Sant Joan, amb les festes del Rastre, de Sant Jaume o Santa Rosa; amb el viatge en tren fins les platjes de l’Ampolla o l'Ametlla, per la Mare de Deu del Carme o la d’Agost; i a esperar en deliri, les Festes de la Cinta ja prop de la tornada a les aules.

Aquell any, però, tenia algo d’especial, havíem estudiat el primer de batxillerat al Col·legi de la Mercè, i abans de poder viure els somnis, havíem de superar els exàmens oficials al J.Bau del carrer Montcada. Mesos abans i per a l’assignatura de Ciències Naturals havíem començat a preparar un recull de bitxos, que hauríem de presentar el dia de l’examen oficial. Després d’haver estat una bona temporada dins un recipient de vidre amb alcohol, i amb l’ajuda d’agulles de cap s’anaven col·locant els invertebrats a una caixa de camises. La meua caixa de bitxos, no era res de l’altre món, però n’estava orgullós d’ella, una dotzena de bitxos des d'un serradits, fins una xaveta, passant per una preciosa papallona o una repel·lent escarabitxa.

Han passat un femer d’anys, i avui aprofitant el bon temps, al anar al tros, m’he posat en calçó curt i les mosques negres m’han inflat a mossegades.
Devia ser la revenja? El cert es que m’he sentit una mica bitxo, llest per ser col·locat a la caixa de camises d’una diminuta, insignificant i dolorosa mosca negra.

Bloc de la Biblioteca de Roquetes

La Biblioteca de Roquetes, la meua biblioteca, s'afegeix al mon dels blocs. Avui ens n'assabenta Dani Gil amb la seva entrada
Blog de la Biblioteca municipal de Roquetes.
La Biblioteca, ubicada a la segona planta del Centre Cívic de Roquetes, ha emès fins ara dos exemplars mensuals de La Punyeta, Informatiu de novetats i activitats de la BMR i ara el bloc que pot ser una bona eina d'informació i d'apropament entre el servei i l'usuari que en gaudeix.

La Biblioteca ha nascut amb vocació de servei i amb interès per cercar la proximitat amb el ciutadà, i de tot plegat n'és artífex el seu personal.

A la darrera plana, del número 0 de La Punyeta, corresponent al mes de maig, el Marc, la Mentxu i la Begonya, diuen que ens esperen a la Biblioteca. A tots tres felicitats i enhorabona per la iniciativa.


Altres entrades relacionades:
Biblioteca de Roquetes
Llibres i xaboles

La Mixeta

La porta, de la barraca de pedra seca on guardo els estris del camp, no disposa de gatera, però l’obertura que hi ha a sota li permet passar amb comoditat.

La seva mare, devia viure en alguna de les moltes cases habitades que hi ha pels voltants, però mai vaig saber on. Escarmentada que li matessin les cries només néixer, va acostumar-se a portar-les fins la parcel·la. Primer s'allotjava al llenyer, després es colava sota la porta de la barraca i deixava les cries a esguard, mentre anava en busca de menjar.

La primera vegada que vaig descobrir els gatets, la mare no hi era, la Mixeta era tan petita que em cabia a una mà, però també la més espavilada de la colla, decidida i valenta; rebufava, m’ensenyava les dents i esgarrapava a l’aire, mentre els seus germans s’amagaven on podien.

Una dia, quan ja es va acostumar a veure’m, vam compartir una llauna de patè, que va llepar amb goluderia, des de llavors vam establir un pacte de conveniència: jo la deixaria passejar-se lliurement pel meu tros (ja ho feia quan volia), i a canvi ella em vindria a fer companyia de tant en tant.

No se mai d’on surt, però quan estic al tros, apareix com un fantasma, busca una ombra propera i es gita sense perdre’m de vista. Jo li parlo de les meves coses, ella passa de mi però em segueix a certa distancia. Quan ja portem una bona estona de conversa, s’atansa, refrega el llom per una de les meus cames, i s’allunya.

La seva mare, ha degut morir o ha canviat de territori, ara és la Mixeta, la que porta els gatets al llenyer i després a la barraca. De vegades, quan arribo, la veig vigilant la porta. Quan em veu, maula un parell de vegades, com dient: -Vés en compte.
I se’n va, una estona, qui sap on...

El Pacte, a Tortosa, estava cantat

El matí del dijous havia nascut prenyat de sorpreses, però l’hermetisme de l’equip guanyador no donava lloc a càbales, ni especulacions.

Al Saló Verd de l’Ajuntament, pel color verd pastís de les seves parets, s’escenificava la signatura del pacte al davant de la premsa, els futurs membres de l’equip del govern, empolainats per l’ocasió, somreien, i fora d’aquelles quatre parets, el que allí ocorria s’escampava com una taca d’oli.
-Hi ha pacte, -va comentar algú.
-Estava cantat.
-Habemus papam, -va terciar el graciós de torn.
-¿Forcadell, també hi és?, -gestos de desconeixement, per resposta.

El que era evident des de la nit del 27-M, s’acabava de plasmar aquell matí amb un acord de 23 punts, entre les formacions polítiques encapçalades per Ferran Bel i Ricard Forés. A part dels 23 punts esmentats, tan sols van transcendir les àrees encomanades als socis de govern i qui seran els delegats de l’Alcalde als pobles del municipi.

Vint-i-tres punts, que configuren el full de ruta del que ha de ser el govern municipal per als quatre propers anys. El quart alcalde, de la Tortosa democràtica, sembla que ho te clar. Ara, sols cap felicitar-lo, i rematar-ho amb la frase que toca: En parlem dins de 100 dies.

Els 23 punts del Pacte,

1.- Amb caràcter prioritari i amb l’objectiu de reflectir les principals actuacions d’aquest mandat, es redactarà un Pla d’Actuació Municipal (PAM) per al període 2007-2011. Aquest Pla es farà públic i s’aprovarà en el termini de 3 mesos.
2.- Elaboració d’un Pla Estratègic amb la participació de tot el teixit socioeconòmic, que establirà les directrius a seguir en els propers 15 anys a la ciutat de Tortosa.
3.- Seguiment i impuls de la constitució i posada en funcionament de la Vegueria de les Terres de l’Ebre.
4.- D’acord amb els principis de la nova cultura de l’aigua, treballar fermament per la defensa del riu Ebre i dels nostres recursos naturals.
5.- Impuls de forma immediata de l’execució del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) sense renunciar a efectuar les modificacions puntuals necessàries.
6.- D’acord amb la situació estratègica de Tortosa fer del nostre municipi un veritable nexe d’unió dels Països Catalans en l’àmbit turístic, cultural i socioeconòmic.
7.- L’eficiència i l’eficàcia en la gestió serà prioritària a l’Ajuntament de Tortosa. Impulsarem una política de control de la despesa, de reducció de dedicacions exclusives i càrrecs de confiança, i de transparència en la contractació.
8.- Impuls de forma immediata d’un Pacte de Ciutat vers la immigració als efectes de regular l’arribada de nouvinguts a Tortosa, i implementar polítiques que permetin la integració dels nous tortosins.
9.- Prioritzar les polítiques d’atenció al ciutadà tenint especial cura dels col·lectius de persones més desateses i amb major risc social.
10.- Millora de la qualitat dels serveis per a les tortosines i els tortosins, amb la creació de nous equipaments adreçats als infants, joves i gent gran.
11.- Fer de Tortosa una ciutat mediambientalment més sostenible amb la posada en marxa de mesures d’eficiència energètica, de millora de la mobilitat, de la gestió dels residus i del nostre entorn.
12.- Elaboració d’un pla de xoc, d’acord amb les associacions de veïns, per resoldre les deficiències de manteniment i neteja dels carrers dels barris i pobles de Tortosa.
13.- Política activa de promoció econòmica, així com un impuls a l’activitat firal per tal que Tortosa sigui una ciutat en projecció i atractiva per a les inversions locals i foranes.
14.- Un nou model de gestió esportiva de la ciutat amb la participació de totes les entitats esportives. Construcció de nous equipaments que permetin a Tortosa exercir el lideratge que li correspon en les diferents disciplines esportives.
15.- Potenciar el patrimoni artístic i històric de Tortosa. Millorar l’oferta cultural i afavorir la producció pròpia.
16.- Fer de Tortosa una destinació turística de primer ordre amb una política activa de promoció orientada al turisme de qualitat.
17.- Dotar d’habitatge, comerç i serveis el nucli antic, així com optimitzar el Pincat.
18.- Fer de Tortosa una ciutat més descentralitzada i més cohesionada, apropant els serveis a les persones, amb la creació d’Entitats Municipals Descentralitzades (EMD) en aquells pobles que ho desitgin.
19.- Impuls d’una veritable política d’habitatge amb la promoció de noves vivendes a preus assequibles, així com implementar polítiques de lloguer. Vetllar perquè els habitatges de Tortosa reuneixin les garanties mínimes d’habitabilitat.
20.- Crear de forma immediata la figura del regidor de barri, que serà l’interlocutor dels veïns per a resoldre totes les qüestions relatives al veïnat.
21.- Treballar per la millora de la seguretat ciutadana, amb l’increment de la plantilla de la policia local i els seus mitjans, i amb la creació de la figura del policia de barri.
22.- Implicar a la societat civil de Tortosa en la gestió de la ciutat per assegurar un bon govern, més eficaç i més proper al ciutadà, amb una col·laboració màxima entre totes les institucions i associacions de la ciutat i l’Ajuntament.
23.- Treballar conjuntament amb les administracions superiors per facilitar i impulsar la consecució d’aquells grans projectes que Tortosa necessita per afrontar el futur amb garanties.

Còctel Roquetes

Sembla que hores d’ara, Castelló encara no ha pogut concretar cap aliança que li permeti ser l'Alcalde de la ciutat, per contra el poble en va ple del possible pacte entre la resta de forces que van obtenir representació, i hi ha un cosa que em preocupa, a cada cantonada, a cada tertúlia es repeteix lo mateix: No és un pacte per Roquetes, és un pacte contra Castelló, i a mi se'm posen els pèls de punta.

Encara que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, el que és, és i a més se l'hi assembla. Espero que no ens vinguin en sòries de si és un pacte per Roquetes, bla, bla, bla. Si fóra un ampli pacte per Roquetes, que hi siguin les cinc forces, amb un ampli consens per fer de Roquetes la ciutat per viure que tots desitgem. Ara bé si es un pacte contra qui sigui, haurem de mirar en quin apartat dels respectius programes electorals anava aquesta proposta.

Roquetes ha crescut molt en els darrers anys, però segueix sent un poble i tots ens coneixem. Els candidats i qui els acompanyen no son desconeguts, se'n coneixen perfectament les seves "qualitats", i com, i amb qui fan lliga.

Aquesta nit per sopar, m'he cruspit (que no se n’assabente el meu metge...) una cassoleta de cargols, amb la seva ceba, la tomateta, la pesteta, trossets de xoriç, pernil, cansalada,..., en fi una delícia pel paladar. Considero que la combinació adequada d'ingredients enriqueix qualsevol plat, ara bé el còctel que ens volen fer empassar ja se m'ha indigestat, hi ha ingredients que combinats seran molt de la "novelle cuisin", però jo no puc amb ells...

Gossos

Anar pel carrer és un exercici diari de "dribling", hi ha que anar molt amb compte de no ensopegar a una vorera sense panot, al batxe del carrer o trepitjar la “koka” tova d’un gos.

Pipicans, ordenances de civisme, i tot el que vulgueu però el amos dels gossos s’ho passen per l’entrecuix, i són casos excepcionals els que van proveïts de la corresponent bossa per recollir les defecacions dels seus “millors” amics.

Ens trobem a anys llum de la sensibilització, que hi ha envers els animals, en altres països de la Unió on, anant a límits inimaginables per a natros, es produeixen denuncies i sentencies judicials que no deixen de sorprendre per aquestes latituds

Un tribunal britànic ha comdemnat a dos germans, per sobrealimentar al seu gos, que pesava 74 quilos. El gos tenia problemes de mobilitat i de respiració degut al seu sobre pes, el doble del que hauria de tenir.
La condemna ha disparat totes les alarmes, per un costat els propietaris d'animals que davant d'aquest precedent tenen por de ser denunciats per alimentar massa a les seves mascotes. Però la polèmica va més enllà i molts es pregunten, ¿ Serà aquest un precedent per denunciar i condemnar als pares amb fills grassonets? La polèmica està servida. ¿Trigarà molt en arribar fins aquí?

L'ICS, indemnitza per danys i perjudicis

El passat dia 18 de maig, la Veu de l’Ebre publicava una noticia sota aquestos titulars:

"Indemnització per danys i perjudicis en un cas ocorregut a l'Hospital de Tortosa. L'ICS paga 60.000 euros per mala assistència hospitalària a un pacient"

El malalt no era altre que Vicent, molt conegut a Tortosa i Roquetes, esportista i treballador, havia viscut al barri de Santa Clara i en casar-se, com molts altres tortosins, sense deixar de ser-ho, va fixar la seva residència a Roquetes.

Els nostres eren barris veïns, que compartien llocs comuns de jocs, com la costa de la Pujada de Sant Francesc que baixàvem sobre fràgils patins de rodaments, com les baranes de pedra de les escales de Sant Francesc que usàvem de tobogans, com el calvari que saltàvem per fer la prova de iniciació, com les desolades i ruïnoses explanades dels "Cuartels" de Sant Francesc.

En Vicent es va casar amb la Tere, una roquetera pels quatres costats, i si tot anava bé, al desembre de 1996 tot es va tòrcer, Vicent va ser marcat pel dit de la desgracia. Des de llavors va iniciar una lluita titànica contra la malaltia i contra l'administració pel que ell considerava havia estat una assistència sanitària incorrecta.

La Tere és companya de feina, i veure-li els ulls era suficient per endevinar l'estat de Vicent. Van ser uns anys difícils per ells i pels seus fills i impossibles d'imaginar per qui no ho hagi viscut en pròpia pell.

A l'abril de 2006, Vicent va perdre la lluita contra la malaltia. La lluita contra l'administració havia de durar encara un temps més. Ara, la Generalitat ha acceptat fer efectiva una indemnització a la vídua de 60.000 €, en concepte de danys i perjudicis, però amb el compromís de no exercitar cap tipus d'acció judicial...

Fa uns dies, la Tere, amb els ulls humits, em deia: -És el que ell volia,... -mossegant-se per evitar el tremolor dels llavis- però no ho ha pogut vore.

Mirant-ho bé, es un avanç que l'administració reconegue els seus errors, i que els usuaris afectats puguin tenir dret a les corresponents indemnitzacions, però al temps és una injustícia. Els contribuents som els que hem pagat, i aquells professionals que van actuar incorrectament o no van actuar, han quedat impunes al sopluig del paraigües de l'Administració sanitària del país.

¿Quants anys més haurem de patir el corporativisme d’alguns estaments professionals?




Foto:gencat

Lo Buscall

Lo Buscall, un bloc ebrenc del Perelló, degut a certs comentaris anònims i a les pressions rebudes, ha tancat indefinidament.
La Marfanta ens posa al dia de la noticia i proposa declarar el 3 de juny com el dia de la llibertat d'expressió a l'ebresfera.

Ara s’encetarà la polèmica sobre l’anonimat, i tornaran les veus cridaneres: “Los brazos en alto y el carné en la boca“, que pretenen controlar, censar i doblegar. Doncs, no puc estar més en contra. Una vegada més i les que faci falta defensaré la llibertat d’expressió a Internet, tothom ha de poder opinar lliurement, de forma anònima o a cara descoberta, però sempre des del respecte i la tolerància.

Jo intento en cada entrada ser respectuós amb tothom, sigui qui sigui, i pense el que pense, i sols això demano a que escrigui comentaris al meu bloc. A casa meua (el meu bloc) espero que els visitants siguin respectuosos, com ho soc jo, amb tothom.

Fa pocs dies a la meva entrada: A 48 hores de les eleccions, vaig fer, de passada, una referència als rumors sobre pactes estrambòtics per descavalcar a les llistes majoritàriament votades. Les matemàtiques permeten establir majories de diversa mena, la legalitat les empara, encara que la pràctica del dia a dia les desaconsella.

Com alguns dels comentaris, desqualificaven o feien afirmacions gruixides sobre alguns del candidats vaig decidir utilitzar l'opció que em dona Blogger per amagar tots els comentaris d’aquella entrada.

Hi ha moltes maneres de dir les coses, si algú pensa que soc massa primmirat, sempre pot crear el seu propi bloc, (són dos minuts) i dir tot el que li vingui al cap...

Vagi des d’aquest moment la meva solidaritat amb Lo Buscall, i al temps la més aferrissada repulsa per aquells individus mal educats, amb un dèficit democràtic esfereïdor, i amb un bagatge cultural, on sols te cabuda la violència verbal i la barroeria. I com no podia ser d’altra manera, vagi el meu recolzament a totes aquelles iniciatives, grans o petites que tinguin com a finalitat la defensa de la llibertat d’expressió a la xarxa i l’exclusió dels trolls de la mena que siguin.

¿Bretolada o sabotatge?

Fa pocs dies, ja ho comentava en una altra entrada, es va col·locar al Sector de l'Hort de Cruells de Roquetes un cartell anunciant el lloc on s'ha de construir el nou Centre de Salut de Roquetes, però sembla ser que hi ha gent que no els hi agrada, o potser no els hi agrada qui ha fet les gestions.

El cartell en qüestió jeu al terra per obra i gràcia de mans humanes, les bestioles o el vent encara són incapaços de descargolar les quatre femelles que subjectaven un dels postes que sustentaven el rètol.

Podríem cavil·lar diferents escenaris i imputar l'acció a alguna colla disposta a fer la bretolada del mes, però les bretolades tenen un component d’espontaneïtat que no lliga amb l'ocorregut. El brètol per norma general se la pensa sobre la marxa i improvisa sobre el terreny.

En canvi, del fet que parlo, era imprescindible anar preparat amb una clau anglesa o fixa d'una dimensió que no sol trobar-se a la caixa d’eines de l'amant del bricolatge. Ens trobaríem davant d'un cas de sabotatge, existeix premeditació, preparació i amb tota seguretat motivació. El fonament del sabotatge és l’obstruccionisme i les seves motivacions la econòmica o la política.

Tant de bo, les femelles s’haguessin descargolat per l'acció conjunta d'un nombre il·limitat de formigues obreres, perquè és trist que un grup de brètols faci una malifeta d'aquesta mena, ¿quina serà la propera?
Però encara seria molt més trist que l'acció fos la resposta d'algú per revenja o rivalitat política. No és admissible, de cap de les maneres, que s'abandoni el joc democràtic.

Avui ha estat un simple cartell anunciador, ¿i demà?


Entrades relacionades: Passejada

Moteros a Roquetes

El Moto Club Roquetes, organitza aquest cap de setmana la seva IV Concentració de motos amb un típic programa motero que conté passejades turístiques, aperitius, menjades de germanor, música i MotoGP:

IV Concentració Motera Roquetes - Terres de l'Ebre
Els dies 1, 2 i 3 de juny la IV:
divendres, 1 de juny de 2007
- a partir de les 19:00 hores obertura del recinte.

dissabte, 2 de juny de 2007
- a partir de les 10:00 hores inscripcions, acreditacions i copa de benvinguda
- 14:00 hores - dinar al recinte de la concentració amb el mestre Jordi Curto i la seva colla
- 18:00 hores - sortida ruta turística Delta de l'Ebre. Veure ruta.
- 20:00 hores - degustació de cervesa al Folk 3
- 21:00 hores - aperitiu
- 22:00 hores - sopar al recinte de la concentració amb el mestre Jordi Curto i la seva colla
- 24:00 hores - festa motera amb el grup Drack Pop, regals i alguna sorpresa més.

diumenge, 3 de juny de 2007
- 10:00 hores - esmorzar motero al recinte
- 11:30 hores - sortida ruta turística per les Terres de l’Ebre. Veure ruta.
- 13:30 hores - bossa pícnic a la Lira Roquetense, i amb pantalla gegant per poder presenciar MotoGP
- 17:00 hores - comiat de la concentració.


Cartell i programa extret de la web del Moto Club Roquetes

Joves en perill

És evident, des de fa anys, que molts de joves, aprofiten el pont del tren per accedir directament des de la riba dreta de l'Ebre al mateix centre de Tortosa, evitant així donar la volta pel Pont de l'Estat.

Uns accedeixen des del cap de pont a Ferreries, els altres venen des de Roquetes aprofitant el traçat de la via.

Pel deficient estat de conservació és fàcil que es produeixi algun accident, i de fet així ha estat aquesta setmana, noticia de la que es fa ressò la premsa local, quan una noia de Roquetes, de tretze anys, ha resultat greument ferida en caure a l'avinguda de la Generalitat des del pont que creua aquest vial tortosí.

Però no solament hi ha perill en aquest lloc. A Roquetes, a la nova avinguda de la Val de Zafàn, al tard, és usual trobar-se amb carreres de ciclomotors des del lloc conegut com el Pont del Vicari fins a l'alçada del Centre d'Informació del Parc natural dels Ports. Les escales de fusta que hi han en aquell indret, es converteixen en improvisades graderies per als joves espectadors que animen i esperonen els corredors, mentre els "pilots suicides", de dos en dos, llencen els seus ciclomotors a tot gas, sense tenir en compte que aquell carrer és obert al trànsit de vehicles.