Tenia les mans grans, encallides per la feina, i aspres pel contacte amb el ciment. Quan al tard arribava de l’obra seia a una cadira de boga vora el balcó, des d’on veia com el sol s’amagava al darrera dels Ports, i jo em disposava a seure sobre els seus genolls. Li mirava les mans i em mirava les meves, jo veia del tot impossible que algun dia pugues tenir unes mans com aquelles per poder treballar com ell ho feia. Ell reia i amagava el meu cap menut a sota la jaqueta, entre el seu cor i el rellotge de butxaca, i als compassos del toc, toc d’un i el tic, tac de l’altre em contava histories de la seva terra, de la seva infantesa i de les coses que li van ocórrer fins arribar aquí.
Als matins, al passar el Pont em creuo amb homes que van apressa cap a la feina, uns porten una petita bossa amb algun entrepà, altres una petita nevera per tot el dia, alguns una ampolla d’aigua.
Pels objectes o la roba que duen intento endevinar la feina que fan, els uns duen cabassos de plàstic per a la taronja, els altres duen la roba amb rastres definitives de pintura, n’hi qui la du rovellada imagino que ferrallistes, i els més nombrosos, suposo que paletes, amb la roba polsosa deixen al passar un rastre d’olor a ciment.
És llavors, quan se'm desperten els records dormits. Tinc la sensació de sentir ulular, al tard, molt llunyana, la sirena de Bau: i del carrer Sant Blai (encara conegut com el Coll de Sant Joan) fins Bisbe Aznar s’ompli d’homes a peu o en bicicleta, que venen de l’Eixample, del Temple o de Ferreries: els uns giren per la cantonada de Sifons Bertomeu, i Pujada Sant Blai amunt, van al Garrofer i Santa Clara; altres entren per Mercaders i Montcada i s’escampen per Purísima i el Rastre, n’hi ha que busquen el carrer de la Rosa per arribar a les Costes del Castell i la resta enfilen Ciutat i Creuera en direcció a Remolins.
No han canviat gaire les coses, els homes que em creuo cada matí, fan feines semblants a les que feien els nostres pares, al tard, enfilen pels mateixos carrers, i viuen a les mateixes cases on vam viure natros ara fa un bon grapat d'anys.
Qui ho ha dit que som al segle XXI? Alguns potser ja hi són, però no tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada